Aprofitant el traspàs de Juan Antonio Samaranch, al qual alguns recorden concedint la condició d´olímpica a la ville de Barcelone i molts altres en camisa blava i alçant la ma dreta cap al cel tot saludant l´emperador, hom podria encetar una discusió envers el títol de l´article que, més enllà de burxar en la ferida dels que vengueren la seva terra per lucrar-se i sense importar-los el més mínim tacar-se les mans de sang, incidiria, de ple, potser, en l´essència mateixa d´un sentiment profund.
Qui és (més) català? Aquell qui ostenta un cognom de família de casta o bé aquell qui estima la terra, la defensa fins a les darreres conseqüències i és capaç de morir per ella tot i essent Pérez i/o no havent nascut a Catalunya i parlar en castellà? El català, si cal,amb mitjans i voluntat es pot ensenyar i aprendre, la noblesa d´esperit, no. Cal néixer en ella i fomentar-la activament.
La resposta hauria d´estar clara per tot patriota convençut i més ara, en el procés històric irreversible que ens toca viure i que conduirà a Catalunya més tard o més d´hora a la sobirania plena.
El mestissatge no és drama, ha de ser riqueza i la nova pàtria la volem catalana, sense cap mena de dubte però també culta, rica, pròspera i justa amb tots aquells que l´honorin (implacable amb els qui l´envileixen o traeixen).
Ens toca arremangar-nos i treballar pel futur, propi i de les generacions que ens seguirán però hi ha plantejaments de base i a priori que són inel.ludibles o ...És que potser no és cert que, ara per ara es comporta molt més com un patriota i demócrata el Justo Molinero que en Josep Antoni Duran i Lleida?
Acabo amb un desig mig profètic: a l´enterrament de Juan Antonio Samarach hi anirà molta menys gent de la que fou, en el seu dia, al de Durruti, ambdós a Barcelona.
Visca Catalunya lliure de qualsevol jou que no sia el del seu propi destí
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Per a mi no hi ha dubte que el veritablement català -i la persona de qui m'agradaria ser amic- és el Molinero.
Assumir que una persona amb cognoms d'origen espanyol parla castellà habitualment és d'un simplisme sociològic que fa feredat i un error només comparable a dir que tots els que tenen cognoms catalans són uns bons catalans.
A alguns els fa por abordar el tema de la patent catalana, el volen evitar, darrere l'escut de la multiculturalitat amnèsica moderna.
A aquestes persones m'agradaria preguntar-los com s'organitza una societat, com es solidifica sense una cultura comuna.
Senyors i senyores: Estem aquí per a construir un estat a partir d'un poble, d'un país, dividit per experiments polítics.
Evitar aquest debat, per complexes d'inferioritat per raons d'origen, és l'error més greu que podem cometre.
I qui repartirà els carnets de catalans?
Qui decidirà qui és català i qui no te dret a ser-ho?
Potser s'acabarà nombrant català a algú que no vol ser-ho perquè com el tema identitari és personal. Pregunteu al Justo sobre ell què és i sobre qui haurà de dir qui és català i qui no a veure què diu.
Jo sóc català i no necessito fer mèrits perquè m'ho reconeguin. L'identitari és un tema personal, jo sóc català i el que pugi pensar un altre sobre si ho sóc més o menys m'importa un rave.
Publica un comentari a l'entrada