L'estat anticatalà

Durant aquests propers anys els catalans haurem d'anar desenvolupant una actitud de protesta i insubordinació constant per seguir reivindicant el nostre camí cap a la independència, per seguir afirmant la nostra voluntat irrenunciable de construir un estat pel nostre poble. Haurem de promoure i organitzar accions d'insubmissió no-violenta, tals com la del moviment dels drets civils afroamericans i l'exemple de Rosa Parks . L'actuació no-violenta és sempre la més eficaç i l'única que ens pot portar a la victòria.

I una primera acció d'insubmissió catalana que vull proposar en aquest bloc és la d'anomenar, a partir d'ara, l'estat espanyol com a estat anticatalà. Comencem a parlar de l'estat anticatalà en les nostres converses, en els nostres escrits, comencem-ho a propagar fins que esdevingui de coneixement generalitzat que els independentistes sempre parlem de l'estat anticatalà i mai de l'estat espanyol. Aquesta acció de protesta es pot estendre també utilitzant altres noms, com l'estat antibasc, l'estat antigallec, l'estat antivalencià, l'estat antibalear, i finalment també l'estat anticastellà i l'estat antiespanyol: tots els noms seran formes de referir-se a l'estat que ens prohibeix el dret a l'autodeterminació com a pobles, i que de fet és dolent per tots els seus actuals ciutadans (no només pels dels Països Catalans) i que es basa en un model d'opressió i confrontació en els terrenys econòmic, social i cultural que són del tot inacceptables.

Si us sembla bé la idea, doncs, passeu-ho a totes les amistats, feu-ne escrits i escampeu-ho arreu de la nació catalana i de les xarxes de comunicació: a partir d'ara, no parlem més d'estat espanyol, referim-nos-hi sempre com l'estat anticatalà (i, els que ho vulguin, també l'estat antivalencià, antibalear, etc.). I fem-ho també a Madrid, i a tot l'altiplà espanyol, i demanem als polítics que ho facin, perquè s'ha de començar a veure que ja no tenim por.

La idea que crec que cal defensar quan algú se'ns emprenyi amb aquest acte d'insubmissió és que l'independentisme català és democràtic, no-violent, respectuós i no antiespanyol. En canvi, l'estat espanyol actual és anticatalà, prepotent, i no respecta els nostres drets democràtics.

Montilla, una decepció

Montilla havia dit que Zapatero defensa Espanya, i ell defensaria Catalunya. Montilla havia promès que ell defensaria l'Estatut fins al final. Montilla, el nostre president declarat no-independentista, tenia fins ara com a mínim la virtut de que havia dit clarament el que defensaria, l'estatut, i això ho havia complert. Fins ara.
Però després de la sentència del TC (que a mi, com a independentista, no m'afecta ni em fa variar cap plantejament, però a Montilla i als no-independentistes sí que els ha d'afectar molt), crec que Montilla ha decebut. Dir que ell acata però mirarà de seguir negociant l'aplicació de l'Estatut, quan els qui manen a Madrid estan posant la sentència com el sostre de l'autogovern, és simplement enganyar els ciutadans, és simplement deshonestedat. Dir que es vol seguir creient amb l'Estatut quan queda clar que no tenim cap més instrument per defensar el que s'ha retallat és fer el ridícul. Dir, finalment, que Catalunya és una nació essent el 128è president de Catalunya, i després no voler encapçalar la manifestació amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim" és simplement una falta de valentia i una deslleialtat envers els catalans que representa. José Montilla s'ha baixat els pantalons davant els seus amos del PSOE de Madrid. Com diu el seu eslògan, "segueix creient", que en català vol dir que segueix obeint els seus superiors.

José Montilla ha decebut i ha defraudat. I amb ell, ho està fent tot el PSC.

A Sitges encara mormolen

La Vanguardia de dissabte 29 de maig, arran de les intervencions de diverses figures de la política a Sitges, ens deixava unes paraules que cal tenir molt presents:

"Hubo murmullos evidentes cuando Rajoy argumentó por qué nunca apoyará para Cataluña un concierto económico como tienen el País Vasco y Navarra. 'Utilizar este modelo en otro territorio de España sería terrible para las finanzas públicas'. Admitió que su formación apoyó en su día el concierto vasco, pero señaló que extenderlo a una comunidad como Cataluña, 'con 7 millones de habitantes y que representa un 19% del PIB, sería muy lesivo para el interés general'".

Hi ha més expressions que em venen a la memòria, com ara "fes-te fotre". El que queda clar és que, quan es tracta de diferenciar entre els dos partits principals de l'estat, n'hi ha un on es parla més clar que a l'altre.

Que ningú no s'enganyi, però. Ara que el jacobinisme mentider de Zapatero encara ha quedat més en evidència pel que fa al tancament del model autonòmic, ara que el centralisme espanyolitzador de Rajoy ha deixat targeta de visita a tot l'empresariat català (diuen que els que anaren a Sitges encara mormolen), ara que (una vegada més) els gestos de CIU a la Carrera de San Jerónimo son saludats per bona part de l'opinió pública espanyola amb la cantarella habitual (els catalans som fenicis sempre, per un sí o per un no), ara que sembla que ben aviat tindrem resposta al dubte existencial que planteja l'Estatut respecte a la Constitució... Ara més que mai caldrà veure quina serà la resposta de la partitocràcia catalana. S'apropen eleccions. El vot blanc és la tercera força, un veritable grup d'opinió i de pressió.

La independència de Catalunya sobrevindrà per raons econòmiques. Això tampoc és nou. Però cal encara fer obrir els ulls a molta gent, començant pels senyors que divendres passat mormolaven a Sitges tot escoltant les confessions del pitjor líder de l'oposició que ha tigut mai el pitjor president del govern de la història d'Espanya.

Sentit d'estat: sense fer volar coloms

Proposta de guió per a estructurar el debat, classificar articles, marcar objectius de think thank , etc .

El tema de fons: Convertir Catalunya en un nou estat europeu del segle XXI comporta l'aposta per "un sol poble”, i per tant assumir l’impacte sociocultural del segle XX .


1. Política lingüística (veure també articles de la proposta d’en Martí)

- Català llengua oficial i pròpia de l’estat . Aranès co-oficial a la Vall d’Aran .

- Castellà : estatut específic de drets lingüístics (Idea a cuinar: model invers al model lingüístic del Pais Valencià ?). Co-oficialitat assimétrica inversa.

- Preveure un estatus especial per l’anglès...i francés?


2. Discurs de país i Cultura (re-fer el discurs d’identitat compartida)

2.1 Optar per un discurs de matisos criolls, de fet majoritari .

Articulador i nacionalitzador (inclós si cal eurofederalitzant), orientat a fer vincle de tots cap el futur (no un discurs nacionalista que basa i legitima el vincle només en el passat)

“I’ve had a dream” front el tradicional discurs WASP a la catalana .


2.2 Reconeixer i pactar, per marxar tots, amb els discursos de minories a Catalunya:

- Discurs de legitimitat indigenista heretada (juga amb l’unionisme si la independència no pot ser segons el seu ideal indigenísta).Una Catalunya independent no prou catalana se “li enrefot”.El típic perfil WASP català.

- Discurs de minoria espanyola a Catalunya? (amb voluntat de colons?)
...........


3.   300 anys sota-dins l’estat espanyol deixen petjada:


3.1 Les institucions i símbols que “ja” son catalanes de fet i cal assumir d’una o altre manera per marxar. Per exemple:

- Llengua castellana (de fet navarro-aragonesa). Ull a la realitat Valenciana .

- Real Madrid segona afició futbolística de Catalunya.. molt per davant de la de l’Espanyol (les dades son reals).

- Les relacions especials amb Iberoamerica

- El patrimoni i recursos exteriors (museistic, de relacions, etc etc etc)

- El discurs d’esquerres cosmopolita -disimula mientras puedas-

- Una economia de petites i mitjanes empreses i on les poques grans empreses existents a Catalunya tenen seu central a Madrid (Endesa, Seat...) o depenen massa del mercat espanyol (La Caixa, Spanair....)
- ................


3.2 Les institucions i símbols catalans que "NO" ens deixen marxar, que "ens enganxen"

- Barça .....i la lliga espanyola, el mes que un club, el mercat futbolístic que el fa possible en
grandaria i potencial mediatic-económic, etc etc etc.

- El pacifisme de “posse”

- El seny i la rauxa de "pet de monge"

- “L’Oasi català”

- Madrid es culpable de......

- El pragmatisme burgès català de vendre el país sistematicament

- El cofollisme compensatori

- El no comprendre a fons que la cultura més autoctona està discapacitada de sentit d’estat... i això a ulls estrangers es un exotisme poc atractiu com per a sobre pretendre l’assimilació cultural ( es surrealista convidar un de fora a incorporar-se a seriosament a una nació sense estat dins d'Espanya sense optar per un estat propi. ¿Quin atractiu te per un de fora incorporar-se a una nacio autocomplanet en la seva disminució -sense sentit d'estat- ?

- El voler comparar-se amb Holanda (p.e) quan mai hem tingut un estat realment propi .

- El no assumir que 300 anys sense marxar...son un currículum de mal pronòstic....com per a sobre insistir en el relat indigenista enlloc de crioll.

- La nostàlgia eterna del modernisme que impedeix re-definir i reconèixer la Catalunya real
d’avui .

- Excés de sants als noms geografics i al calendari efemèrides per tot arreu .....un indicador dmes medieval que el Rouco (marca hispànica). Es el discurs d’Aznar d’ essències matamoros–
conquesta de Valencia i almogavars tirant llarg: “Catalunya com una altre castella bis” . On
anem amb aquest imaginari?. Cap el futur?.

- Els Cambó , Millets pares... i hereus del franquisme camuflats de catalans de pota negre!!! , que volen Espanya per a que els controli el pati de la modernitat que sempre els inquieta....No saben liderar de veritat donant la cara pel pais (curiosos exemplars de dreta "nacional"!)
- ............

Dues alternatives de llei de llengües

Per seguir amb el nostre debat sobre la llei de llengües, proposo aquí dues alternatives, A i B, per les lleis bàsiques sobre l'ús i oficialitat de les llengües, per a que cadascú pugui dir quina creu que és millor, o com les modificaria, i afegir els seus comentaris. Per aquestes lleis, he considerat aquestes idees: aprendre l'occità és molt fàcil ja que s'assembla molt al català, especialment si només vols assolir un nivell de comprensió bàsica, i és bo generalitzar-ho per afavorir la recuperació de l'occità que es parla a tot el terç sud de França. Per altra banda també cal potenciar el coneixement del francès perquè són els nostres veïns del Nord, i perquè hem d'optimitzar les condicions per poder-nos reunificar amb la Catalunya Nord en el futur.

Les dues alternatives per la llei de llengües:

A.

Oficialitat:
El català és llengua pròpia i oficial de Catalunya (excepte la Val d'Aran).
L'aranès, o occità, és la llengua pròpia i oficial de la Val d'Aran.

Tots els ciutadans de Catalunya tenen el deure de conèixer el català.
A la Val d'Aran, els ciutadans tenen el deure de conèixer l'aranès.

Ensenyament:
El català és la llengua vehicular a les escoles catalanes, excepte la Val d'Aran on ho és l'aranès.

L'assignatura de llengua catalana i occitana s'imparteix a totes les escoles (tres hores setmanals). A la Val d'Aran s'ensenya principalment occità, i en menor grau català. A la resta de Catalunya s'ensenya principalment català, i en menor grau occità.

Tots els alumnes tenen l'obligació d'aprendre dues llengües addicionals (dues hores setmanals per cada llengua). Els alumnes tindran llibertat d'elegir aquestes dues llengües entre les que ofereixi la seva escola. Totes les escoles han d'oferir obligatòriament castellà, francès i anglès, i altres llengües de forma optativa en funció de la demanda.

S'impartirà una assignatura de literatura catalana i occitana, i una altra de literatura universal, en la qual es posarà una atenció especial en la literatura castellana i francesa.

Drets lingüístics:

A més de les llengües oficials, tot ciutadà té dret a adreçar-se a les institucions públiques en castellà, francès i anglès.

Tot treballador de l'administració pública o d'una empresa privada que hagi d'atendre el públic té el deure de conèixer la llengua oficial, o d'estar-la aprenent en cas d'haver arribat recentment a Catalunya. El sou d'aquests treballadors augmentarà a més en funció del seu coneixement del castellà, francès i anglès, reconeixent la seva major qualificació laboral.

Lleis contra la discriminació:

És prohibida la discriminació de les persones, com a ciutadans i en el mercat laboral, en funció de la seva llengua d'expressió habitual, o pel seu accent o dialecte quan parlen català o occità.

És prohibit negar-se a atendre una persona pel fet que s'expressi en una llengua diferent de l'oficial. Si un treballador no comprèn la llengua d'expressió d'un ciutadà, ha d'indicar-ho educadament.

B.
Oficialitat:
El català és llengua pròpia i oficial de Catalunya.
L'aranès, o occità, és la llengua pròpia de la Val d'Aran, i és també oficial a la Val d'Aran.
El castellà és també llengua cooficial a Catalunya.

Tots els ciutadans de Catalunya tenen el deure de conèixer el català i el castellà.
A la Val d'Aran, els ciutadans tenen el deure de conèixer l'aranès.

Ensenyament:
El català és la llengua vehicular a les escoles catalanes, excepte la Val d'Aran on ho és l'aranès.

L'assignatura de llengua catalana i occitana s'imparteix a totes les escoles (tres hores setmanals). A la Val d'Aran s'ensenya principalment occità, i en menor grau català. A la resta de Catalunya s'ensenya principalment català, i en menor grau occità. A totes les escoles
s'imparteix també l'assignatura de llengua castellana.

Tots els alumnes tenen l'obligació d'aprendre una llengua addicional, que l'alumne pot elegir. Totes les escoles han d'oferir obligatòriament francès i anglès per aquesta llengua addicional.

S'impartirà una assignatura de literatura catalana i occitana, una altra de literatura castellana, i una altra de literatura universal.

Drets lingüístics:

Tot ciutadà té dret a adreçar-se a les institucions públiques en qualsevol de les llengües oficials.

Tot treballador de l'administració pública o d'una empresa privada que hagi d'atendre el públic té el deure de conèixer les llengües oficials, o d'estar-les aprenent en cas d'haver arribat recentment a Catalunya.

Lleis contra la discriminació:

És prohibida la discriminació de les persones, com a ciutadans i en el mercat laboral, en funció de la seva llengua d'expressió habitual, o pel seu accent o dialecte quan parlen català, occità o castellà.

Convulsions

Si ja des de´l diumenge 18 tinc l´estòmac revoltat i convuls després de sentir el nostre gran conseller d´interior cridar com un possés “tots som garzón”, tot oblidant que el jutge no és pas que estimi Catalunya massa més del que ho puguin fer els seus col.legues del constitucional i, a sobre, en un acte en homenatge als caiguts al camp de la bota, només em faltava l´afer Samaranc per acabar d´alterar-me.
Mentre el món expressa clarament el tarannà del personatge:
The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO
L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.
BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO
Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco
The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.
La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange
Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.
Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes
New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant
Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel•lentíssim i a envoltar-se de luxe

A casa, que encara el coneixíem millor i en detall, ens entestem en cantar les excel.lències d´algú que potser sí fou astut per grimpar fins allà on volé però que, de cap manera no es podrá dir que fou digne o que honorà la seva terra .

El més preocupant de l´afer però, és l´insondable abisme que s´obre entre la clase política dirigent com a casta (hereva de sang o tradició falangista com el finat, exponent d´esquerra manifesta o clamorosament catalanista, tant se val) i la societat civil i és que, només cal donar un cop d´ull en diagonal a premsa escrita i oficialista, per una banda, i digital o blocs per l´altra, per veure que, clarament, uns van per un costat i els altres per un altre i que, la societat civil cada cop menys entén i claudica devant el fet que, sia per ostentar o conservar una poltrona, es puguin fer panegírics ardorosos envers una camisa blava de tant funest record.

Espanya seguirà per sempre en la nebulosa de la transició, de l´oblit i del repartiment amistós de càrrecs per soterrar el passat., tot respectant les prevendes a fills, néts i besnéts, que, es cert, ja no tenen culpa del que feren els ancestres però que segueixen treient-ne tot el suc que poden i més mentre, no ho oblidem, els hereus dels perdedors segueixen sense poder fer justícia i valent-se únicament, del seu propi enginy.

Catalunya, si vol aspirar a quelcom més, será necessari que tiri beta de salfuman i DDT i realment comenci de zero, si no… malament rai!

Patent de catalanitat

Aprofitant el traspàs de Juan Antonio Samaranch, al qual alguns recorden concedint la condició d´olímpica a la ville de Barcelone i molts altres en camisa blava i alçant la ma dreta cap al cel tot saludant l´emperador, hom podria encetar una discusió envers el títol de l´article que, més enllà de burxar en la ferida dels que vengueren la seva terra per lucrar-se i sense importar-los el més mínim tacar-se les mans de sang, incidiria, de ple, potser, en l´essència mateixa d´un sentiment profund.

Qui és (més) català? Aquell qui ostenta un cognom de família de casta o bé aquell qui estima la terra, la defensa fins a les darreres conseqüències i és capaç de morir per ella tot i essent Pérez i/o no havent nascut a Catalunya i parlar en castellà? El català, si cal,amb mitjans i voluntat es pot ensenyar i aprendre, la noblesa d´esperit, no. Cal néixer en ella i fomentar-la activament.

La resposta hauria d´estar clara per tot patriota convençut i més ara, en el procés històric irreversible que ens toca viure i que conduirà a Catalunya més tard o més d´hora a la sobirania plena.

El mestissatge no és drama, ha de ser riqueza i la nova pàtria la volem catalana, sense cap mena de dubte però també culta, rica, pròspera i justa amb tots aquells que l´honorin (implacable amb els qui l´envileixen o traeixen).

Ens toca arremangar-nos i treballar pel futur, propi i de les generacions que ens seguirán però hi ha plantejaments de base i a priori que són inel.ludibles o ...És que potser no és cert que, ara per ara es comporta molt més com un patriota i demócrata el Justo Molinero que en Josep Antoni Duran i Lleida?

Acabo amb un desig mig profètic: a l´enterrament de Juan Antonio Samarach hi anirà molta menys gent de la que fou, en el seu dia, al de Durruti, ambdós a Barcelona.

Visca Catalunya lliure de qualsevol jou que no sia el del seu propi destí

Llei de la reconciliació històrica

Avui, recollint vot anticipat a Pineda, una senyora m'ha explicat que, intentant convèncer un veí seu perquè votés, li ha dit que mai no ho faria, perquè mai no podria oblidar com el van tractar els catalans quan va arribar aquí, als anys 60.

Penso que, dissortadament, aquest senyor té raó. I Catalunya no pot viure amb aquest trauma, i si no ens el traiem de sobre, no ens en sortirem.

Proposo, doncs, que fem una llei de la reconciliació històrica, en què es reconeguin els errors que van fer molts catalans amb la gent que va venir d'Espanya, tan digna com ells. No és que sigui una llei amb una gran aplicació directa, però simbòlicament és molt important.

Reflexió sobre la llengua

Penseu una cosa: fins ara les relacions Catalunya-Espanya no s'han mogut perquè cap de les dues parts no ha baixat del burro.

Espanya, com es veu amb la sentència del Tribunal Constitucional, continua essent un estat franquista. Però els catalans continuem ancorats en les essències verdaguerianes, i això tampoc no atrau gent nova. No sortirem de l'empat.

Hem de ser hàbils i astuts. Si defensem que es pot ser català parlant castellà -i no només ho defensem, sinó que ho garantim i estem disposats a fer lleis que acceptin amb plena normalitat que el castellà és una llengua de Catalunya- els deixarem desarmats. Trencarem l'empat. A favor nostre.

I que ningú tingui por: no sé si el català sobreviurà, però és segur que amb aquesta estratègia té més garantida la supervivència que tal com està a l'actualitat, com a llengua regional d'un Estat que només ens vol per insultar-nos.

Disposició final de la llei

Benvolguts,

Hi ha una cosa que us volia lliurar al final però, veient els comentaris, ja l'he redactada ara. Es tracta de la disposició final de la llei. Penseu que moltes coses de les que diem o direm poden canviar molt tenint en compte això, ja que nosaltres no reagulem el català i el castellà fins a la fi dels temps, sinó només per a una generació que és la que viurà el sotrac de la independència. Després, del Cel estat (perquè ens el tenim ben guanyat) ja veurem què van els nostres -vostres, jo no en tic- fills.


Disposició final

1. Aquesta llei pot ser modificada, totalment o parcialment i sempre per majoria simple, pel Parlament de Catalunya.

2. Entre les causes de modificació es troba especialment que la realitat lingüística de Catalunya, analitzada en percentatges de coneixement i d’ús, hagi canviat molt significativament des del moment en què l’Estat va assolir la independència. En aquest cas, la llei s’ha d’adaptar a la nova realitat lingüística del país.

Debat: A l'estat català, haurà de ser un deure el coneixement del castellà?

Proposo aquesta pregunta com a primer tema de debat pel nostre grup. Crec que aquesta qüestió és realment essencial per entrar més a fons en les propostes sobre la llei de llengües i l'ensenyament.

L'Estatut de Catalunya de 2006 ja inclou com un deure dels ciutadans el coneixement del català. Evidentment, quan siguem independents, conèixer el català seguirà essent un deure dels ciutadans. Mentre siguem una part de l'estat espanyol, conèixer el castellà també ho és, però ho ha de seguir essent després de la independència? Crec que és important separar clarament aquesta qüestió dels drets dels ciutadans. Cal que les persones habituades a parlar en castellà puguin seguir fent la seva vida normal sense perdre cap dret lingüístic important després de la independència, però la pèrdua d'un deure no sembla que hagi de molestar o afectar negativament ningú, en principi.

Una proposició: no crec que hi hagi en realitat cap lloc al món on hi hagi un deure real per tots els ciutadans de conèixer dues llengües. Quan hi ha dues llengües oficials i arriba un immigrant que vol integrar-se al país, pregunta:

- Quina llengua haig d'aprendre per poder-me integrar?

- És que al nostre país tenim dues llengües.

- Vaja, si que ho feu complicat al vostre país, ara resulta que jo tindré el doble de feina per integrar-me! Bé, doncs diga'm quina és la llengua més important, perquè per alguna haig de començar...

Arribats a aquest punt, la resposta que rep l'immigrant en la situació actual és que la més important és el castellà. I efectivament, aquest és el deure real: el deure de conèixer el català tothom sap que no és real, que no és necessari. El català l'aprèn només el qui té un interès especial en la cultura autòctona del país. Per altra banda, però, el català el tenim com a llengua vehicular de l'escola, i els que s'han educat aquí tots el saben, però el seu ús està minvant igualment perquè queda clar que és el menys important i, fora de l'escola, el castellà domina en l'entorn mediàtic. Això és el que ha de canviar amb la independència.

Per a mi, per tant, conèixer el castellà no hauria de ser un deure, però sí evidentment una qualificació laboral, igual que conèixer l'anglès o el francès: per a tota feina de servei i atenció al públic, el coneixement del castellà serà important per millorar el teu currículum i millorar el teu sou.

Vinga, engeguem el debat!

Llei de llengües (II)

Aquí teniu la primera proposta sobre la llengua de la funció pública:

La funció pública

1. La funció pública es desenvolupa normalment en català, llengua de l’Estat.

2. Els ciutadans de l’Estat es poden adreçar als funcionaris de l’Administració en català i en castellà. Els funcionaris els han de poder atendre correctament en totes dues llengües.

3. Els documents redactats en un català o castellà no s’han de traduir a l’altre idioma, atès que es considera que tots dos són comprensibles per l’Administració catalana.

4. En les proves d’accés a la funció pública s’ha de demostrar que el candidat a funcionari té coneixements de català i de castellà suficients per a desenvolupar la seva feina en tots els àmbits d’actuació.

5. L’Estat ha de vetllar pel coneixement correcte del català dels funcionaris que en depenguin. En aquest sentit, ha d’organitzar periòdicament cursos d’actualització de lèxic específic i d’aprofundiment en el coneixement de la llengua pròpia del país.

Proposta de llei de llengües (I)

Us proposo algunes seccions de la llei de llengües de l'Estat, amb la finalitat que hi feu tots els comentaris que vulgueu. Són només seccions: la llei total serà més llarga.

Les llengües de Catalunya

El català és la llengua pròpia de Catalunya, vehicle amb el qual s’ha expressat una literatura i una cultura de primer rang. Com a llengua nacional de Catalunya, és la que s’ha de fer servir normalment en tots els àmbits d’actuació de l’Estat.
El castellà és la llengua materna de molts catalans. L’Estat ha de tenir en consideració aquesta realitat, protegint i fomentant el coneixement i l’ús del castellà d’acord amb el que s’estableix en aquesta llei.
A Catalunya es parlen altres llengües, que l’Estat ha de respectar i, si escau, protegir en la mesura que siguin la llengua materna de sectors significatius de la societat.
Cap ciutadà de Catalunya no pot ser discriminat per raó de la seva llengua materna o habitual. El Consell de Garanties Lingüístiques previst en aquesta llei ha de vetllar per la igualtat dels ciutadans amb independència de la llengua amb què s’expressin preferentment.

L’ensenyament

Ensenyament infantil i primari

1. La llengua de l’ensenyament infantil i primari és el català.

2. A l’ensenyament primari també hi ha d’haver les assignatures de castellà i d’anglès, amb un mínim de tres hores a la setmana per a cadascuna.

3. S’han d’establir els mecanismes perquè cap nen no es vegi exclòs del grup per raó de la seva llengua materna.

Ensenyament secundari, formació professional i batxillerat (“ensenyament secundari”)

1. La llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català.

2. S’ha de garantir, al llarg de tot l’ensenyament secundari, la presència de l’assignatura de llengua castellana, amb les mateixes hores d’estudi que la catalana.

3. Igualment, s’ha de garantir l’estudi de la literatura castellana, amb les mateixes condicions horàries i d’exigència que la catalana. L’estudi d’aquestes literatures es pot fer en el marc d’una assignatura de literatura universal, en la qual les literatures catalana i castellana han de tenir una presència significativa.

4. La llengua anglesa s’ha d’estudiar al llarg de tot l’ensenyament secundari. Cap estudiant no pot obtenir el graduat d’educació secundària, el títol de formació professional o el de batxillerat sense tenir un nivell adequat d’anglès, segons el que determinaran els reglaments en cada cas.

5. S’ha de potenciar l’anglès com a llengua de transmissió de continguts, com també els intercanvis escolars, especialment amb països de parla anglesa. En els nivells més alts, s’ha de fomentar igualment el material didàctic editat exclusivament en anglès.

Ensenyament universitari

1. Els estudiants catalans han d’arribar a la universitat dominant el català, el castellà i l’anglès. En conseqüència, han de ser capaços d’entendre classes en aquestes tres llengües i de fer-les servir en les seves produccions orals i escrites.

2. La llengua de les universitats ha de ser, per defecte, la catalana. Tanmateix, els professors han de poder triar la llengua amb què impartiran les classes o seminaris.

3. Al final dels estudis universitaris es poden fer exàmens de català, castellà i anglès, per tal de verificar que efectivament els titulats tenen bons coneixements en aquestes tres llengües.

4. Pel que fa a la recerca, s’ha de potenciar especialment la recerca en anglès. Ni el català ni el castellà, però, no poden ser discriminats en aquest àmbit.


Mitjans de comunicació

Ràdio i televisió

1. Les ràdios i televisions públiques de l’Estat han d’emetre majoritàriament en català.

2. Les ràdios i televisions privades poden emetre en la llengua que vulguin, segons criteris de mercat. L’Estat pot subvencionar l’emissió de programes en la llengua que es consideri que s’ha de protegir.

3. S’ha de garantir que a Catalunya es puguin rebre gratuïtament les principals cadenes de televisió europees.

Premsa escrita

1. Els diaris i la premsa periòdica es poden publicar en l’idioma que es vulgui, segons criteris de mercat.

2. L’Estat pot subvencionar en cada cas publicacions que consideri d’interès i que estigui escrites en una llengua que en dificulti la difusió.

Internet

1. Les publicacions oficials de l’Estat, a Internet, s’han de fer en català. Es poden fer igualment versions castellanes d’aquestes pàgines.

2. Tota la resta de publicacions a la xarxa es poden fer en l’idioma que es vulgui.

3. Tant les pàgines en català com en castellà poden portar el domini .ct, atès que totes es fan a l’Estat de Catalunya.

Qui o què impedeix la independència de Catalunya?

Molts dirien que és l'estat espanyol. D'altres dirien que són els nostres polítics, que tenen por i no lideren, o que estan venuts als poders espanyolistes.

Jo vull proposar que això potser era cert fa bastants anys, però avui ja és una altra cosa. Ara mateix, encara no podem declarar la independència de Catalunya perquè encara no tenim un projecte ben definit, una idea clara, de què serà l'estat català i de quins canvis ens portarà respecte la situació actual, que realment generi un consens àmpliament majoritari entre els ciutadans de Catalunya. El dia que haguem pogut construir aquest projecte, aquest dia tindrem la independència. Reagrupament és l'única força política que, de veritat, ha fet un primer pas per a construir aquest projecte: la primera proposta de Constitució catalana. Però encara queda molt camí per fer.

Hi ha molta gent a Catalunya que encara diuen que estan en contra la independència, un 40% segons les enquestes, però estic convençut que podem generar entre tots un projecte de com volem la Catalunya independent capaç de convèncer a molts més. N'hi ha molts d'entre aquest 40% que ho diuen perquè, a més de catalans, se senten també espanyols: els hem de convèncer que això està molt bé, i que no és motiu per no voler la independència, perquè les relacions amb Espanya milloraran i ells també hi viuran millor a Catalunya. I n'hi ha uns altres que diuen que no volen la independència, perquè tenen por que aquests que se senten espanyols no l'acceptaran mai i que això seria provocar una fractura social. Aquests també perdrien la por si som capaços d'explicar aquest projecte que serà d'ampli consens, si podem explicar que la fractura social la va provocar el franquisme i que l'autonomisme dins l'estat post-franquista la perpetua. Fins que el projecte no sigui absolutament clar i consensuat, la independència no arribarà.

Visca la República!

Encara hi ha molts avis a Catalunya que s´emocionen en veure la bandera roja, groga i morada. Ja no és el meu cas. Tot i que pugui semblar-me més maca que la rojigualda, ja no la considero com a meva sino símbol de país alié.

Hom podrà demanar-se per que i, dels molts arguments que podria triar, n´escolliré dos per aquesta ocasió:

1.- Un dels suposadament aferrisats defensors de la bandera republicana espanyola fou capaç de parafrassejar l´espartero tot afirmant que cal una ràfaga de bombes preventives sobre Barcelona cada 50 anys per tal d´anar mantenint i assegurant la lleialtat dels catalans vers Espanya...

2.- El fet de que una organització com la falange (que en la majoria de països europeus i desenvolupats del món estaria prohibida) tingui res a dir en un procés judicial obert presentant-se com a acusadora, fa que la realitat del país on això passa, per força m´hagi de ser repulsiva i vulgui allunyar-me´n, quan més millor.

No em valen, així doncs les solucions continuistes que proposen els nostres unionistes. Sonen ja a subterfugis rancis i massa evidents d´amagar interessos personals ocults, de cap manera amor al seu país.

hauríem de demostrar al món, així doncs que no som raça de covards i que apostem, d´una vegada per totes pel nostre futur, sense vacil.lacions, sense dubtes, sense ambigüitats infructuoses i decadents

Visca la República Catalana Lliure!!

Els independentistes del Reial Madrid

Una de les curiositats dels partits de futbol Madrid - Barça
al camp del Bernabéu és la gran quantitat de banderes independentistes
que mostren els seguidors del Reial Madrid. Parlo, evidentment, de les
banderes espanyoles, que en aquest contexte s'utilitzen per a donar suport a l'equip galàctic. Queda clara la visió dels madridistes de que
el Barça no és un equip espanyol, que la bandera d'Espanya no pot sermai per al Barça i és només pel Reial Madrid. M'alegro que hi hagi tants
independentistes a Madrid, i que estiguin d'acord amb nosaltres que el
país del Barça, Catalunya, no forma part d'Espanya, almenys en el seu
cor. Els demanem per tant a aquests madridistes independentistes que,
així que proclamem el nou estat català des del nostre Parlament,
treballin per a convèncer el govern espanyol d'acceptar de seguida
aquesta proclamació i reconèixer el nou estat català, si pot ser el
mateix dia. Nosaltres els prometem també reconèixer el nou estat
espanyol i acceptar la seva entrada a la Unió Europea.

Si el Barça arriba al Bernabéu el proper 22 de maig, veurem quantes
estelades independentistes hi hauran al camp. Però ull, perquè en aquest
altre contexte, les banderes espanyoles seran les unionistes. Serà
qüestió de comparar, per tant, si hi ha més banderes espanyoles en
aquest partit, o bé en el del Madrid-Barça, per saber si a Madrid són
els unionistes o bé els independentistes els que dominen.

Fer xerrades

L'altre dia vaig fer una xerrada a l'Escola d'Adults de Pineda i va anar molt bé. Recordeu que els del Cercle Català de Negocis en fan a molts llocs i tenen molt d'èxit.

Potser el nostre grup també es podria dedicar a fer xerrades. Es tractaria de tenir deu o dotze persones disposades i, quan en sortís una, anar-hi un o dos de nosaltres.

Proposo que es facin les xerrades a l'àmbit metropolità de Barcelona, ja que els partits catalanistes tenen la mania d'anar a la muntanya, i la gent viu a la ciutat i rodalies.

Eleccions Cambra de Comerç

desbancar estructures encarcarades, immobilistes i unionistes i adaptar una instituci´´o que ha de ser cabdal per als nous temps que venen...seria un pas brillant

País petit o país gran

País petit o país gran



Martí Duran Mateu

És un tòpic del catalanisme, heretat del romanticisme que impregna la nostra literatura i la nostra cultura, considerar-nos un país petit. És la cançó del Llach que tots coneixeu. I és una idea exagerada, ni que sigui perquè hi ha molts països més petits que el nostre i que funcionen molt bé.
La idea de “país petit” o “país gran”, geogràficament, no té cap sentit amb la globalització. Sigui gran o petit, en una Europa unida i un món globalitzat, el nostre país ens permet comprar material a Nova York i tenir-lo aquí en deu dies; anar a qualsevol racó del món en poques hores; veure teles o llegir diaris per Internet o per satèl·lit i fer la volta al món des del sofà en cinc minuts.

El país lliure, el volem gran, però no gran geogràficament: per a això, ja tenim el món, del qual som ciutadans. El volem gran en el sentit que sigui un espai de convivència de primera, que es caracteritzi per exemple per:

· Un paisatge harmònic, endreçat i bonic. Dissortadament, molts pobles de Catalunya presenten barris de xavolisme tercermundista. Els nuclis medievals de les nostres ciutats ens demostren, en canvi, que la Catalunya lliure sap construir bé i amb qualitat.

· Unes lleis ben fetes, avançades socialment com correspon a un dels països més oberts del món, protectores a la vegada de la iniciativa individual i empresarial, que recullin el millor de la tradició política europea. Podem fer la primera gran constitució europea del segle XXI.

· Una societat justa, amb igualtat d’oportunitats, on no es discrimini ningú per cap motiu, i on els catalans de llengua castellana se sentin igual de propietaris del país que els de llengua catalana.

· Una societat que potenciï la recerca, la indústria i el valor de l’esforç. Un país al qual vinguin a treballar investigadors i empresaris d’arreu del món. Tenim el clima i la gent i ara, a més, tindrem el poder de decidir.

Això és un país gran, al segle XXI. Acumular terres pertany a l’imperialisme del segle XIX. Nosaltres volem acumular talent i viure finalment en una societat endreçada, organitzada, rica i culta. Ningú la trobarà petita amb tantes possibilitats i amb tanta grandesa d’esperit.

Oda a España

Bon vent i barca nova!

Els pobles que valoren el seu benestar per sobre de la seva llibertat els acaben perdent tots dos. (Thomas Jefferson)
The only thing we have to fear is fear itself. (Franklin Delano Roosevelt)

Voy a confesarles una cosa: soy un imbécil. Sí, un imbécil catalán, por adjetivarlo suavemente. Mi vida ha discurrido como el de muchos hijos de vecino, nada demasiado especial: tenacidad para tirar adelante la familia, horas innumeradas trabajando…’l’interminable lluita contra el pa’, una limitada cultura (como en la biblioteca infinita de Borges, nunca podré llegar al más ínfimo porcentaje del conocimiento que tienen, por ejemplo, los fantasmas bibliotecarios) y la suerte de ver mundo, de la meseta castellana a los valles de Navarra, de las vacías autovías de Extremadura a la espera de tráfico que las habitara a la València expansiva, pasando por las Américas y media Europa. Aquí dicen que viajar te quita la tontería, y tienen razón.

Yendo al grano, mi imbecilidad, la mía (hay muchas y variadas imbecilidades y listezas por aquí) provenía de creerme que la estructura política española permitía una real diversidad en la manera de enfocar la vida: la parte operativa, el día a día y el futuro que nos permite ensoñar algo a dar a nuestros hijos, aparte de la hipoteca perpetua. Treinta años ‘en construcción’ y un análisis frio de la realidad me llevan a la conclusión antedicha. No vamos a entrar en suponernos mutuamente estúpidos; probablemente, si dentro del poliedro contradictorio de vectores-fuerza que toda sociedad mantiene, alguna tendencia dominante hubiera ido en esa dirección, no estaríamos hablando de lo que hoy claramente hablamos: la independencia de Catalunya.

Transito pues de mi imbecilidad política federalista-autonomista-catalanista-españolista o como quieran llamarlo, a una fase superior de imbecilidad que, según los media españoles, nos domina en el vecindario administrativo catalán. La que permite caerse del caballo y luego levantarse, tras la hostia, con un velo caído y decir: dejémonos ya de gaitas y vamos a ser directamente el cuarto (o quinto, no importa) país europeo en bienestar y a probarlo por nuestra cuenta; vamos a jugarnos nuestra dentadura. Del ‘enemigo’, el consejo: paso corto, mirada larga y dos cojones.

De hecho, mi pase a la imbecilidad fue una sorpresa para mí mismo. Hace poco, un día, ya me levanté imbécil, pero imbécil sin transición, de golpe. Una sublimación, vamos. ¿Será por la tramuntana? ¿ósmosis? ¿un virus? Dado que Catalunya es una sociedad dictatorial, teocrática y nazionalsocialista, nos dedicamos de escondidas a exportar el 40% de los productos de valor añadido de toda España, a tener las dos universidades de negocios más importantes del mundo, a coleccionar estrellas Michelin, a jugar a integrar las gentes venidas de todas partes, a conseguir por fin, altos niveles de excelencia de nuestras Universidades, a soportar a nuestros cleptómanos propios y a los que nos esquilman sin retorno el 10% de nuestra facturación cada año, cada año, cada año, cada año. Ah! Y perdemos el tiempo con una lengua muerta desde hace centurias, la jodía no acaba de tumbarse al esplendor de la lengua cultural y moderna y mayoritaria y común: el inglés.

Making the long story short, habrá que afrontar el divorcio con tranquilidad. Al fin y al cabo, todos somos europeos y no vamos a ponernos nerviosos por unas difusas líneas de demarcación. La economía seguirá funcionando, la competitividad también y a lo menos, cierto conocimiento mutuo, que es una buena base para acuerdos, una vez pasado el gran Desacuerdo. La mirada catalana es poliédrica aunque sus líneas de fuerza miran, como siempre, hacia el Norte.

Salut.

Qui pot publicar articles en aquest blog

Els membres de xarxacivica poden ser autors d'aquests blog

Han de seguir les indicacions del correu d'invitacio i si no tenen correo gmail donar-se'n d'alta.

Si algu no s'en surt pot enviar el seu article a qualsevol dels autors que publiquen