L'estat anticatalà

Durant aquests propers anys els catalans haurem d'anar desenvolupant una actitud de protesta i insubordinació constant per seguir reivindicant el nostre camí cap a la independència, per seguir afirmant la nostra voluntat irrenunciable de construir un estat pel nostre poble. Haurem de promoure i organitzar accions d'insubmissió no-violenta, tals com la del moviment dels drets civils afroamericans i l'exemple de Rosa Parks . L'actuació no-violenta és sempre la més eficaç i l'única que ens pot portar a la victòria.

I una primera acció d'insubmissió catalana que vull proposar en aquest bloc és la d'anomenar, a partir d'ara, l'estat espanyol com a estat anticatalà. Comencem a parlar de l'estat anticatalà en les nostres converses, en els nostres escrits, comencem-ho a propagar fins que esdevingui de coneixement generalitzat que els independentistes sempre parlem de l'estat anticatalà i mai de l'estat espanyol. Aquesta acció de protesta es pot estendre també utilitzant altres noms, com l'estat antibasc, l'estat antigallec, l'estat antivalencià, l'estat antibalear, i finalment també l'estat anticastellà i l'estat antiespanyol: tots els noms seran formes de referir-se a l'estat que ens prohibeix el dret a l'autodeterminació com a pobles, i que de fet és dolent per tots els seus actuals ciutadans (no només pels dels Països Catalans) i que es basa en un model d'opressió i confrontació en els terrenys econòmic, social i cultural que són del tot inacceptables.

Si us sembla bé la idea, doncs, passeu-ho a totes les amistats, feu-ne escrits i escampeu-ho arreu de la nació catalana i de les xarxes de comunicació: a partir d'ara, no parlem més d'estat espanyol, referim-nos-hi sempre com l'estat anticatalà (i, els que ho vulguin, també l'estat antivalencià, antibalear, etc.). I fem-ho també a Madrid, i a tot l'altiplà espanyol, i demanem als polítics que ho facin, perquè s'ha de començar a veure que ja no tenim por.

La idea que crec que cal defensar quan algú se'ns emprenyi amb aquest acte d'insubmissió és que l'independentisme català és democràtic, no-violent, respectuós i no antiespanyol. En canvi, l'estat espanyol actual és anticatalà, prepotent, i no respecta els nostres drets democràtics.

Montilla, una decepció

Montilla havia dit que Zapatero defensa Espanya, i ell defensaria Catalunya. Montilla havia promès que ell defensaria l'Estatut fins al final. Montilla, el nostre president declarat no-independentista, tenia fins ara com a mínim la virtut de que havia dit clarament el que defensaria, l'estatut, i això ho havia complert. Fins ara.
Però després de la sentència del TC (que a mi, com a independentista, no m'afecta ni em fa variar cap plantejament, però a Montilla i als no-independentistes sí que els ha d'afectar molt), crec que Montilla ha decebut. Dir que ell acata però mirarà de seguir negociant l'aplicació de l'Estatut, quan els qui manen a Madrid estan posant la sentència com el sostre de l'autogovern, és simplement enganyar els ciutadans, és simplement deshonestedat. Dir que es vol seguir creient amb l'Estatut quan queda clar que no tenim cap més instrument per defensar el que s'ha retallat és fer el ridícul. Dir, finalment, que Catalunya és una nació essent el 128è president de Catalunya, i després no voler encapçalar la manifestació amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim" és simplement una falta de valentia i una deslleialtat envers els catalans que representa. José Montilla s'ha baixat els pantalons davant els seus amos del PSOE de Madrid. Com diu el seu eslògan, "segueix creient", que en català vol dir que segueix obeint els seus superiors.

José Montilla ha decebut i ha defraudat. I amb ell, ho està fent tot el PSC.

A Sitges encara mormolen

La Vanguardia de dissabte 29 de maig, arran de les intervencions de diverses figures de la política a Sitges, ens deixava unes paraules que cal tenir molt presents:

"Hubo murmullos evidentes cuando Rajoy argumentó por qué nunca apoyará para Cataluña un concierto económico como tienen el País Vasco y Navarra. 'Utilizar este modelo en otro territorio de España sería terrible para las finanzas públicas'. Admitió que su formación apoyó en su día el concierto vasco, pero señaló que extenderlo a una comunidad como Cataluña, 'con 7 millones de habitantes y que representa un 19% del PIB, sería muy lesivo para el interés general'".

Hi ha més expressions que em venen a la memòria, com ara "fes-te fotre". El que queda clar és que, quan es tracta de diferenciar entre els dos partits principals de l'estat, n'hi ha un on es parla més clar que a l'altre.

Que ningú no s'enganyi, però. Ara que el jacobinisme mentider de Zapatero encara ha quedat més en evidència pel que fa al tancament del model autonòmic, ara que el centralisme espanyolitzador de Rajoy ha deixat targeta de visita a tot l'empresariat català (diuen que els que anaren a Sitges encara mormolen), ara que (una vegada més) els gestos de CIU a la Carrera de San Jerónimo son saludats per bona part de l'opinió pública espanyola amb la cantarella habitual (els catalans som fenicis sempre, per un sí o per un no), ara que sembla que ben aviat tindrem resposta al dubte existencial que planteja l'Estatut respecte a la Constitució... Ara més que mai caldrà veure quina serà la resposta de la partitocràcia catalana. S'apropen eleccions. El vot blanc és la tercera força, un veritable grup d'opinió i de pressió.

La independència de Catalunya sobrevindrà per raons econòmiques. Això tampoc és nou. Però cal encara fer obrir els ulls a molta gent, començant pels senyors que divendres passat mormolaven a Sitges tot escoltant les confessions del pitjor líder de l'oposició que ha tigut mai el pitjor president del govern de la història d'Espanya.

Sentit d'estat: sense fer volar coloms

Proposta de guió per a estructurar el debat, classificar articles, marcar objectius de think thank , etc .

El tema de fons: Convertir Catalunya en un nou estat europeu del segle XXI comporta l'aposta per "un sol poble”, i per tant assumir l’impacte sociocultural del segle XX .


1. Política lingüística (veure també articles de la proposta d’en Martí)

- Català llengua oficial i pròpia de l’estat . Aranès co-oficial a la Vall d’Aran .

- Castellà : estatut específic de drets lingüístics (Idea a cuinar: model invers al model lingüístic del Pais Valencià ?). Co-oficialitat assimétrica inversa.

- Preveure un estatus especial per l’anglès...i francés?


2. Discurs de país i Cultura (re-fer el discurs d’identitat compartida)

2.1 Optar per un discurs de matisos criolls, de fet majoritari .

Articulador i nacionalitzador (inclós si cal eurofederalitzant), orientat a fer vincle de tots cap el futur (no un discurs nacionalista que basa i legitima el vincle només en el passat)

“I’ve had a dream” front el tradicional discurs WASP a la catalana .


2.2 Reconeixer i pactar, per marxar tots, amb els discursos de minories a Catalunya:

- Discurs de legitimitat indigenista heretada (juga amb l’unionisme si la independència no pot ser segons el seu ideal indigenísta).Una Catalunya independent no prou catalana se “li enrefot”.El típic perfil WASP català.

- Discurs de minoria espanyola a Catalunya? (amb voluntat de colons?)
...........


3.   300 anys sota-dins l’estat espanyol deixen petjada:


3.1 Les institucions i símbols que “ja” son catalanes de fet i cal assumir d’una o altre manera per marxar. Per exemple:

- Llengua castellana (de fet navarro-aragonesa). Ull a la realitat Valenciana .

- Real Madrid segona afició futbolística de Catalunya.. molt per davant de la de l’Espanyol (les dades son reals).

- Les relacions especials amb Iberoamerica

- El patrimoni i recursos exteriors (museistic, de relacions, etc etc etc)

- El discurs d’esquerres cosmopolita -disimula mientras puedas-

- Una economia de petites i mitjanes empreses i on les poques grans empreses existents a Catalunya tenen seu central a Madrid (Endesa, Seat...) o depenen massa del mercat espanyol (La Caixa, Spanair....)
- ................


3.2 Les institucions i símbols catalans que "NO" ens deixen marxar, que "ens enganxen"

- Barça .....i la lliga espanyola, el mes que un club, el mercat futbolístic que el fa possible en
grandaria i potencial mediatic-económic, etc etc etc.

- El pacifisme de “posse”

- El seny i la rauxa de "pet de monge"

- “L’Oasi català”

- Madrid es culpable de......

- El pragmatisme burgès català de vendre el país sistematicament

- El cofollisme compensatori

- El no comprendre a fons que la cultura més autoctona està discapacitada de sentit d’estat... i això a ulls estrangers es un exotisme poc atractiu com per a sobre pretendre l’assimilació cultural ( es surrealista convidar un de fora a incorporar-se a seriosament a una nació sense estat dins d'Espanya sense optar per un estat propi. ¿Quin atractiu te per un de fora incorporar-se a una nacio autocomplanet en la seva disminució -sense sentit d'estat- ?

- El voler comparar-se amb Holanda (p.e) quan mai hem tingut un estat realment propi .

- El no assumir que 300 anys sense marxar...son un currículum de mal pronòstic....com per a sobre insistir en el relat indigenista enlloc de crioll.

- La nostàlgia eterna del modernisme que impedeix re-definir i reconèixer la Catalunya real
d’avui .

- Excés de sants als noms geografics i al calendari efemèrides per tot arreu .....un indicador dmes medieval que el Rouco (marca hispànica). Es el discurs d’Aznar d’ essències matamoros–
conquesta de Valencia i almogavars tirant llarg: “Catalunya com una altre castella bis” . On
anem amb aquest imaginari?. Cap el futur?.

- Els Cambó , Millets pares... i hereus del franquisme camuflats de catalans de pota negre!!! , que volen Espanya per a que els controli el pati de la modernitat que sempre els inquieta....No saben liderar de veritat donant la cara pel pais (curiosos exemplars de dreta "nacional"!)
- ............

Dues alternatives de llei de llengües

Per seguir amb el nostre debat sobre la llei de llengües, proposo aquí dues alternatives, A i B, per les lleis bàsiques sobre l'ús i oficialitat de les llengües, per a que cadascú pugui dir quina creu que és millor, o com les modificaria, i afegir els seus comentaris. Per aquestes lleis, he considerat aquestes idees: aprendre l'occità és molt fàcil ja que s'assembla molt al català, especialment si només vols assolir un nivell de comprensió bàsica, i és bo generalitzar-ho per afavorir la recuperació de l'occità que es parla a tot el terç sud de França. Per altra banda també cal potenciar el coneixement del francès perquè són els nostres veïns del Nord, i perquè hem d'optimitzar les condicions per poder-nos reunificar amb la Catalunya Nord en el futur.

Les dues alternatives per la llei de llengües:

A.

Oficialitat:
El català és llengua pròpia i oficial de Catalunya (excepte la Val d'Aran).
L'aranès, o occità, és la llengua pròpia i oficial de la Val d'Aran.

Tots els ciutadans de Catalunya tenen el deure de conèixer el català.
A la Val d'Aran, els ciutadans tenen el deure de conèixer l'aranès.

Ensenyament:
El català és la llengua vehicular a les escoles catalanes, excepte la Val d'Aran on ho és l'aranès.

L'assignatura de llengua catalana i occitana s'imparteix a totes les escoles (tres hores setmanals). A la Val d'Aran s'ensenya principalment occità, i en menor grau català. A la resta de Catalunya s'ensenya principalment català, i en menor grau occità.

Tots els alumnes tenen l'obligació d'aprendre dues llengües addicionals (dues hores setmanals per cada llengua). Els alumnes tindran llibertat d'elegir aquestes dues llengües entre les que ofereixi la seva escola. Totes les escoles han d'oferir obligatòriament castellà, francès i anglès, i altres llengües de forma optativa en funció de la demanda.

S'impartirà una assignatura de literatura catalana i occitana, i una altra de literatura universal, en la qual es posarà una atenció especial en la literatura castellana i francesa.

Drets lingüístics:

A més de les llengües oficials, tot ciutadà té dret a adreçar-se a les institucions públiques en castellà, francès i anglès.

Tot treballador de l'administració pública o d'una empresa privada que hagi d'atendre el públic té el deure de conèixer la llengua oficial, o d'estar-la aprenent en cas d'haver arribat recentment a Catalunya. El sou d'aquests treballadors augmentarà a més en funció del seu coneixement del castellà, francès i anglès, reconeixent la seva major qualificació laboral.

Lleis contra la discriminació:

És prohibida la discriminació de les persones, com a ciutadans i en el mercat laboral, en funció de la seva llengua d'expressió habitual, o pel seu accent o dialecte quan parlen català o occità.

És prohibit negar-se a atendre una persona pel fet que s'expressi en una llengua diferent de l'oficial. Si un treballador no comprèn la llengua d'expressió d'un ciutadà, ha d'indicar-ho educadament.

B.
Oficialitat:
El català és llengua pròpia i oficial de Catalunya.
L'aranès, o occità, és la llengua pròpia de la Val d'Aran, i és també oficial a la Val d'Aran.
El castellà és també llengua cooficial a Catalunya.

Tots els ciutadans de Catalunya tenen el deure de conèixer el català i el castellà.
A la Val d'Aran, els ciutadans tenen el deure de conèixer l'aranès.

Ensenyament:
El català és la llengua vehicular a les escoles catalanes, excepte la Val d'Aran on ho és l'aranès.

L'assignatura de llengua catalana i occitana s'imparteix a totes les escoles (tres hores setmanals). A la Val d'Aran s'ensenya principalment occità, i en menor grau català. A la resta de Catalunya s'ensenya principalment català, i en menor grau occità. A totes les escoles
s'imparteix també l'assignatura de llengua castellana.

Tots els alumnes tenen l'obligació d'aprendre una llengua addicional, que l'alumne pot elegir. Totes les escoles han d'oferir obligatòriament francès i anglès per aquesta llengua addicional.

S'impartirà una assignatura de literatura catalana i occitana, una altra de literatura castellana, i una altra de literatura universal.

Drets lingüístics:

Tot ciutadà té dret a adreçar-se a les institucions públiques en qualsevol de les llengües oficials.

Tot treballador de l'administració pública o d'una empresa privada que hagi d'atendre el públic té el deure de conèixer les llengües oficials, o d'estar-les aprenent en cas d'haver arribat recentment a Catalunya.

Lleis contra la discriminació:

És prohibida la discriminació de les persones, com a ciutadans i en el mercat laboral, en funció de la seva llengua d'expressió habitual, o pel seu accent o dialecte quan parlen català, occità o castellà.

Convulsions

Si ja des de´l diumenge 18 tinc l´estòmac revoltat i convuls després de sentir el nostre gran conseller d´interior cridar com un possés “tots som garzón”, tot oblidant que el jutge no és pas que estimi Catalunya massa més del que ho puguin fer els seus col.legues del constitucional i, a sobre, en un acte en homenatge als caiguts al camp de la bota, només em faltava l´afer Samaranc per acabar d´alterar-me.
Mentre el món expressa clarament el tarannà del personatge:
The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO
L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.
BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO
Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco
The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.
La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange
Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.
Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes
New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant
Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel•lentíssim i a envoltar-se de luxe

A casa, que encara el coneixíem millor i en detall, ens entestem en cantar les excel.lències d´algú que potser sí fou astut per grimpar fins allà on volé però que, de cap manera no es podrá dir que fou digne o que honorà la seva terra .

El més preocupant de l´afer però, és l´insondable abisme que s´obre entre la clase política dirigent com a casta (hereva de sang o tradició falangista com el finat, exponent d´esquerra manifesta o clamorosament catalanista, tant se val) i la societat civil i és que, només cal donar un cop d´ull en diagonal a premsa escrita i oficialista, per una banda, i digital o blocs per l´altra, per veure que, clarament, uns van per un costat i els altres per un altre i que, la societat civil cada cop menys entén i claudica devant el fet que, sia per ostentar o conservar una poltrona, es puguin fer panegírics ardorosos envers una camisa blava de tant funest record.

Espanya seguirà per sempre en la nebulosa de la transició, de l´oblit i del repartiment amistós de càrrecs per soterrar el passat., tot respectant les prevendes a fills, néts i besnéts, que, es cert, ja no tenen culpa del que feren els ancestres però que segueixen treient-ne tot el suc que poden i més mentre, no ho oblidem, els hereus dels perdedors segueixen sense poder fer justícia i valent-se únicament, del seu propi enginy.

Catalunya, si vol aspirar a quelcom més, será necessari que tiri beta de salfuman i DDT i realment comenci de zero, si no… malament rai!

Patent de catalanitat

Aprofitant el traspàs de Juan Antonio Samaranch, al qual alguns recorden concedint la condició d´olímpica a la ville de Barcelone i molts altres en camisa blava i alçant la ma dreta cap al cel tot saludant l´emperador, hom podria encetar una discusió envers el títol de l´article que, més enllà de burxar en la ferida dels que vengueren la seva terra per lucrar-se i sense importar-los el més mínim tacar-se les mans de sang, incidiria, de ple, potser, en l´essència mateixa d´un sentiment profund.

Qui és (més) català? Aquell qui ostenta un cognom de família de casta o bé aquell qui estima la terra, la defensa fins a les darreres conseqüències i és capaç de morir per ella tot i essent Pérez i/o no havent nascut a Catalunya i parlar en castellà? El català, si cal,amb mitjans i voluntat es pot ensenyar i aprendre, la noblesa d´esperit, no. Cal néixer en ella i fomentar-la activament.

La resposta hauria d´estar clara per tot patriota convençut i més ara, en el procés històric irreversible que ens toca viure i que conduirà a Catalunya més tard o més d´hora a la sobirania plena.

El mestissatge no és drama, ha de ser riqueza i la nova pàtria la volem catalana, sense cap mena de dubte però també culta, rica, pròspera i justa amb tots aquells que l´honorin (implacable amb els qui l´envileixen o traeixen).

Ens toca arremangar-nos i treballar pel futur, propi i de les generacions que ens seguirán però hi ha plantejaments de base i a priori que són inel.ludibles o ...És que potser no és cert que, ara per ara es comporta molt més com un patriota i demócrata el Justo Molinero que en Josep Antoni Duran i Lleida?

Acabo amb un desig mig profètic: a l´enterrament de Juan Antonio Samarach hi anirà molta menys gent de la que fou, en el seu dia, al de Durruti, ambdós a Barcelona.

Visca Catalunya lliure de qualsevol jou que no sia el del seu propi destí