Proposo aquesta pregunta com a primer tema de debat pel nostre grup. Crec que aquesta qüestió és realment essencial per entrar més a fons en les propostes sobre la llei de llengües i l'ensenyament.
L'Estatut de Catalunya de 2006 ja inclou com un deure dels ciutadans el coneixement del català. Evidentment, quan siguem independents, conèixer el català seguirà essent un deure dels ciutadans. Mentre siguem una part de l'estat espanyol, conèixer el castellà també ho és, però ho ha de seguir essent després de la independència? Crec que és important separar clarament aquesta qüestió dels drets dels ciutadans. Cal que les persones habituades a parlar en castellà puguin seguir fent la seva vida normal sense perdre cap dret lingüístic important després de la independència, però la pèrdua d'un deure no sembla que hagi de molestar o afectar negativament ningú, en principi.
Una proposició: no crec que hi hagi en realitat cap lloc al món on hi hagi un deure real per tots els ciutadans de conèixer dues llengües. Quan hi ha dues llengües oficials i arriba un immigrant que vol integrar-se al país, pregunta:
- Quina llengua haig d'aprendre per poder-me integrar?
- És que al nostre país tenim dues llengües.
- Vaja, si que ho feu complicat al vostre país, ara resulta que jo tindré el doble de feina per integrar-me! Bé, doncs diga'm quina és la llengua més important, perquè per alguna haig de començar...
Arribats a aquest punt, la resposta que rep l'immigrant en la situació actual és que la més important és el castellà. I efectivament, aquest és el deure real: el deure de conèixer el català tothom sap que no és real, que no és necessari. El català l'aprèn només el qui té un interès especial en la cultura autòctona del país. Per altra banda, però, el català el tenim com a llengua vehicular de l'escola, i els que s'han educat aquí tots el saben, però el seu ús està minvant igualment perquè queda clar que és el menys important i, fora de l'escola, el castellà domina en l'entorn mediàtic. Això és el que ha de canviar amb la independència.
Per a mi, per tant, conèixer el castellà no hauria de ser un deure, però sí evidentment una qualificació laboral, igual que conèixer l'anglès o el francès: per a tota feina de servei i atenció al públic, el coneixement del castellà serà important per millorar el teu currículum i millorar el teu sou.
Vinga, engeguem el debat!
L'Estatut de Catalunya de 2006 ja inclou com un deure dels ciutadans el coneixement del català. Evidentment, quan siguem independents, conèixer el català seguirà essent un deure dels ciutadans. Mentre siguem una part de l'estat espanyol, conèixer el castellà també ho és, però ho ha de seguir essent després de la independència? Crec que és important separar clarament aquesta qüestió dels drets dels ciutadans. Cal que les persones habituades a parlar en castellà puguin seguir fent la seva vida normal sense perdre cap dret lingüístic important després de la independència, però la pèrdua d'un deure no sembla que hagi de molestar o afectar negativament ningú, en principi.
Una proposició: no crec que hi hagi en realitat cap lloc al món on hi hagi un deure real per tots els ciutadans de conèixer dues llengües. Quan hi ha dues llengües oficials i arriba un immigrant que vol integrar-se al país, pregunta:
- Quina llengua haig d'aprendre per poder-me integrar?
- És que al nostre país tenim dues llengües.
- Vaja, si que ho feu complicat al vostre país, ara resulta que jo tindré el doble de feina per integrar-me! Bé, doncs diga'm quina és la llengua més important, perquè per alguna haig de començar...
Arribats a aquest punt, la resposta que rep l'immigrant en la situació actual és que la més important és el castellà. I efectivament, aquest és el deure real: el deure de conèixer el català tothom sap que no és real, que no és necessari. El català l'aprèn només el qui té un interès especial en la cultura autòctona del país. Per altra banda, però, el català el tenim com a llengua vehicular de l'escola, i els que s'han educat aquí tots el saben, però el seu ús està minvant igualment perquè queda clar que és el menys important i, fora de l'escola, el castellà domina en l'entorn mediàtic. Això és el que ha de canviar amb la independència.
Per a mi, per tant, conèixer el castellà no hauria de ser un deure, però sí evidentment una qualificació laboral, igual que conèixer l'anglès o el francès: per a tota feina de servei i atenció al públic, el coneixement del castellà serà important per millorar el teu currículum i millorar el teu sou.
Vinga, engeguem el debat!
6 comentaris:
Un estat català independent ha de tenir una llengua única, estàndard, troncal, que ha de ser el català, i l'educació hauria de fer que al final del itinerari escolar fossim com a mínim trilingües 'perfectes': català, castellà i anglés, at least.
No hi hauria d'haver cap limitació en l'us social i personal de qualsevol llengua parlada al territori, cadascú sabrà el que fa i formarà part de la responsabilitat individual de les persones. I pel que fa a les relacions amb les administracións públiques, el castellà hauria de mantenir una situació de co-oficialitat de facto doncs, com altres països amb més d'una idioma, disposem de una riquesa cultural que no hem de perdre. Madrid ja no manarà a casa nostra.
I els catalans de parles diverses ens entendrem en totes elles.
Hola, Jordi,
Jo crec que aquesta qüestió l'hem de deixar una mica en la indefinició. Fixa't que la meva "llei" és ambigua, deliberadament. En primer lloc, perquè si anem tan lluny com dir que el català i el castellà són deures, prendrem mal (per tots costats: defensors del castellà i defensors del català). En segon lloc -més important- crec que això de "deures" és una mica passat de moda ("trasnochado"), propi d'espanyols. Nosaltres hauríem de fer una cosa més descriptiva, evitant sempre termes massa taxatius. A més, l'evolució es farà tota sola, tant si diem que és deure l'una com l'altra.
A la pregunta a un immigrant sobre quina llegnua ha d'aprendre, la resposta raonable seria: si penses estar poc temps amb el castellà pots sobreviure, pero si vols arrelar a Catalunya i creixer professionalment el català et sera imprescindible. Es una ventatge competitiva respecte a altres pasios petits disposar de mes d'una llengua que pots fer servir en l'espai public de manera assimetrica perque permet la gestio de fluxes de treballadors i no necessariament poc qualsificats, molt mes sinergica i productiva que tenint una barrera lingüisica típica de pais petit. No ens ha de fer por gestionar el model assimetric amb el català com a llengua troncal, i ademes hi ha el fet dels drets individuals dels castellanoparlants a Catlaunya, del qual tota Catlaunya te responsabilitat en assumir per propia resposnabilitat col·lectiva durant decades. El model que recull en Martí es realment una aportacio molt valuosa al debat lingüistic sobre la independencia viable. Entenc les prevencions i la part emocional que ens recorda en Jordi, pero hem de confiar en la comunitat a Catalunya amb el seu estat .El model que proposa en Martí està fet amb el cap fred i s'apropa molt a l'enfocament que es va pactar a l'estatut del 30 de setembre en el fons i expressat d'altres maneres , pero sobre tot te el valor de ser assumit per un estat propi. Deixem amb aquesta proposta quasi sense oxigen a l'estat espanyol a Catlaunya amb una proposta com aquesta. Hem de tenri confiança i no caure en les redaccions autcomplaents de motls altres grups que en el fons no creuen en la independencia viable. Sergi
La qüestió de la llengua és la més sensible de totes, cal actuar de tal manera que ningú es senti exclòs. Ara bé cal assegurar-nos que el català tingui totes les eines per assegurar-se la supervivència, i això implica una prevalència que ha d’anar més enllà de l’educació. I sobretot corregir els espais on avui el català és inexistent: prospectes de medicaments, alguns etiquetatge, manuals d’instruccions. Alguns sectors empresarials han entès que el català és un valor afegit, altres creuen que els productes es vendran igual (com pot ser els medicaments), i aquí la llei hauria de ser taxativa o és com a mínim en català o el producte no es ven.
En el cas dels medicaments per exemple també hauríen portar les instruccions d'us en castellà i en anglès obligatoriament
Jo seguiria plantejant la qüestió com: algú s'hauria de sentir exclòs, molestat o discriminat pel fet de que el castellà deixi de ser un deure? No veig per què. El que és important, crec jo, és que tot ciutadà que estigui avesat a parlar més en castellà ho pugui seguir fent igual després de la independència sense trobar-se amb impediments o marginacions de cap mena.
Cal entendre la situació pràctica: a Catalunya tots sabem el castellà. Inclús si a partir de la independència, alguns catalans elegissin aprendre altres llengües diferents del castellà, això no tindria cap efecte fins al cap d'uns 20 anys després de la independència, quan trobaríem els primers adults que saben, per exemple, francès i anglès però no castellà. Però inclús aquests, també sabrien bastant castellà només sentint-lo al carrer, entre amics, etc. A la pràctica el castellà seguiria present igual, encara que no fos un deure.
Si ens comparem amb Holanda, els holandesos saben gairebé tots anglès. Però conèixer l'anglès no és un deure legal a Holanda. Jo m'imagino l'estat català d'aquí a 30 anys com un país en què gairebé tots els joves saben castellà i anglès, a més del català, però on hi ha una diversitat del grau de coneixement de les diferents llengües (alguns escriuen millor el francès, o l'alemany, que no pas el castellà, per exemple).
El que sí és important és que hi hagi una llei de no-discriminació que reconegui els drets: ha de ser prohibit que ningú que entengui el castellà es negui a atendre una persona quan li parla en castellà, tant a l'administració pública com en empreses privades. I el coneixement del castellà (i d'altres llengües) ha de repercutir en una millora del sou, perquè et dóna millor capacitat per atendre els ciutadans. Per tant, tots els treballadors públics s'assegurarien de que poden documentar el seu coneixement del castellà: ningú vol perdre's mai una millora salarial!
Per mi no hauria de ser un deure, ni el castellà, ni el català, ni l'anglès, ni cap llengua. Quan una llengua s'imposa sol ser rebutjada.
El català ja està bé com a llengua troncal a l'escola i allà hem d'incorporar les altres llengües, el castellà, anglès, francès, inclús jo hi ficaria la llengua de signes, quina manera d'integrar uns discapacitats a la societat fent que puguin comunicar-se amb tothom.
A Holanda la gent sap anglès gràcies a la tele i el cine, allà no doblen pel·lícules i els nens es mengen els dibuixos animats en versió original. No és que els nens són com esponges doncs gràcies al disney channel en anglès aprenen aquest idioma.
Publica un comentari a l'entrada