Avui, recollint vot anticipat a Pineda, una senyora m'ha explicat que, intentant convèncer un veí seu perquè votés, li ha dit que mai no ho faria, perquè mai no podria oblidar com el van tractar els catalans quan va arribar aquí, als anys 60.
Penso que, dissortadament, aquest senyor té raó. I Catalunya no pot viure amb aquest trauma, i si no ens el traiem de sobre, no ens en sortirem.
Proposo, doncs, que fem una llei de la reconciliació històrica, en què es reconeguin els errors que van fer molts catalans amb la gent que va venir d'Espanya, tan digna com ells. No és que sigui una llei amb una gran aplicació directa, però simbòlicament és molt important.
20 d’abr. 2010
19 d’abr. 2010
Reflexió sobre la llengua
Penseu una cosa: fins ara les relacions Catalunya-Espanya no s'han mogut perquè cap de les dues parts no ha baixat del burro.
Espanya, com es veu amb la sentència del Tribunal Constitucional, continua essent un estat franquista. Però els catalans continuem ancorats en les essències verdaguerianes, i això tampoc no atrau gent nova. No sortirem de l'empat.
Hem de ser hàbils i astuts. Si defensem que es pot ser català parlant castellà -i no només ho defensem, sinó que ho garantim i estem disposats a fer lleis que acceptin amb plena normalitat que el castellà és una llengua de Catalunya- els deixarem desarmats. Trencarem l'empat. A favor nostre.
I que ningú tingui por: no sé si el català sobreviurà, però és segur que amb aquesta estratègia té més garantida la supervivència que tal com està a l'actualitat, com a llengua regional d'un Estat que només ens vol per insultar-nos.
Espanya, com es veu amb la sentència del Tribunal Constitucional, continua essent un estat franquista. Però els catalans continuem ancorats en les essències verdaguerianes, i això tampoc no atrau gent nova. No sortirem de l'empat.
Hem de ser hàbils i astuts. Si defensem que es pot ser català parlant castellà -i no només ho defensem, sinó que ho garantim i estem disposats a fer lleis que acceptin amb plena normalitat que el castellà és una llengua de Catalunya- els deixarem desarmats. Trencarem l'empat. A favor nostre.
I que ningú tingui por: no sé si el català sobreviurà, però és segur que amb aquesta estratègia té més garantida la supervivència que tal com està a l'actualitat, com a llengua regional d'un Estat que només ens vol per insultar-nos.
18 d’abr. 2010
Disposició final de la llei
Benvolguts,
Hi ha una cosa que us volia lliurar al final però, veient els comentaris, ja l'he redactada ara. Es tracta de la disposició final de la llei. Penseu que moltes coses de les que diem o direm poden canviar molt tenint en compte això, ja que nosaltres no reagulem el català i el castellà fins a la fi dels temps, sinó només per a una generació que és la que viurà el sotrac de la independència. Després, del Cel estat (perquè ens el tenim ben guanyat) ja veurem què van els nostres -vostres, jo no en tic- fills.
Disposició final
1. Aquesta llei pot ser modificada, totalment o parcialment i sempre per majoria simple, pel Parlament de Catalunya.
2. Entre les causes de modificació es troba especialment que la realitat lingüística de Catalunya, analitzada en percentatges de coneixement i d’ús, hagi canviat molt significativament des del moment en què l’Estat va assolir la independència. En aquest cas, la llei s’ha d’adaptar a la nova realitat lingüística del país.
Hi ha una cosa que us volia lliurar al final però, veient els comentaris, ja l'he redactada ara. Es tracta de la disposició final de la llei. Penseu que moltes coses de les que diem o direm poden canviar molt tenint en compte això, ja que nosaltres no reagulem el català i el castellà fins a la fi dels temps, sinó només per a una generació que és la que viurà el sotrac de la independència. Després, del Cel estat (perquè ens el tenim ben guanyat) ja veurem què van els nostres -vostres, jo no en tic- fills.
Disposició final
1. Aquesta llei pot ser modificada, totalment o parcialment i sempre per majoria simple, pel Parlament de Catalunya.
2. Entre les causes de modificació es troba especialment que la realitat lingüística de Catalunya, analitzada en percentatges de coneixement i d’ús, hagi canviat molt significativament des del moment en què l’Estat va assolir la independència. En aquest cas, la llei s’ha d’adaptar a la nova realitat lingüística del país.
17 d’abr. 2010
Debat: A l'estat català, haurà de ser un deure el coneixement del castellà?
Proposo aquesta pregunta com a primer tema de debat pel nostre grup. Crec que aquesta qüestió és realment essencial per entrar més a fons en les propostes sobre la llei de llengües i l'ensenyament.
L'Estatut de Catalunya de 2006 ja inclou com un deure dels ciutadans el coneixement del català. Evidentment, quan siguem independents, conèixer el català seguirà essent un deure dels ciutadans. Mentre siguem una part de l'estat espanyol, conèixer el castellà també ho és, però ho ha de seguir essent després de la independència? Crec que és important separar clarament aquesta qüestió dels drets dels ciutadans. Cal que les persones habituades a parlar en castellà puguin seguir fent la seva vida normal sense perdre cap dret lingüístic important després de la independència, però la pèrdua d'un deure no sembla que hagi de molestar o afectar negativament ningú, en principi.
Una proposició: no crec que hi hagi en realitat cap lloc al món on hi hagi un deure real per tots els ciutadans de conèixer dues llengües. Quan hi ha dues llengües oficials i arriba un immigrant que vol integrar-se al país, pregunta:
- Quina llengua haig d'aprendre per poder-me integrar?
- És que al nostre país tenim dues llengües.
- Vaja, si que ho feu complicat al vostre país, ara resulta que jo tindré el doble de feina per integrar-me! Bé, doncs diga'm quina és la llengua més important, perquè per alguna haig de començar...
Arribats a aquest punt, la resposta que rep l'immigrant en la situació actual és que la més important és el castellà. I efectivament, aquest és el deure real: el deure de conèixer el català tothom sap que no és real, que no és necessari. El català l'aprèn només el qui té un interès especial en la cultura autòctona del país. Per altra banda, però, el català el tenim com a llengua vehicular de l'escola, i els que s'han educat aquí tots el saben, però el seu ús està minvant igualment perquè queda clar que és el menys important i, fora de l'escola, el castellà domina en l'entorn mediàtic. Això és el que ha de canviar amb la independència.
Per a mi, per tant, conèixer el castellà no hauria de ser un deure, però sí evidentment una qualificació laboral, igual que conèixer l'anglès o el francès: per a tota feina de servei i atenció al públic, el coneixement del castellà serà important per millorar el teu currículum i millorar el teu sou.
Vinga, engeguem el debat!
L'Estatut de Catalunya de 2006 ja inclou com un deure dels ciutadans el coneixement del català. Evidentment, quan siguem independents, conèixer el català seguirà essent un deure dels ciutadans. Mentre siguem una part de l'estat espanyol, conèixer el castellà també ho és, però ho ha de seguir essent després de la independència? Crec que és important separar clarament aquesta qüestió dels drets dels ciutadans. Cal que les persones habituades a parlar en castellà puguin seguir fent la seva vida normal sense perdre cap dret lingüístic important després de la independència, però la pèrdua d'un deure no sembla que hagi de molestar o afectar negativament ningú, en principi.
Una proposició: no crec que hi hagi en realitat cap lloc al món on hi hagi un deure real per tots els ciutadans de conèixer dues llengües. Quan hi ha dues llengües oficials i arriba un immigrant que vol integrar-se al país, pregunta:
- Quina llengua haig d'aprendre per poder-me integrar?
- És que al nostre país tenim dues llengües.
- Vaja, si que ho feu complicat al vostre país, ara resulta que jo tindré el doble de feina per integrar-me! Bé, doncs diga'm quina és la llengua més important, perquè per alguna haig de començar...
Arribats a aquest punt, la resposta que rep l'immigrant en la situació actual és que la més important és el castellà. I efectivament, aquest és el deure real: el deure de conèixer el català tothom sap que no és real, que no és necessari. El català l'aprèn només el qui té un interès especial en la cultura autòctona del país. Per altra banda, però, el català el tenim com a llengua vehicular de l'escola, i els que s'han educat aquí tots el saben, però el seu ús està minvant igualment perquè queda clar que és el menys important i, fora de l'escola, el castellà domina en l'entorn mediàtic. Això és el que ha de canviar amb la independència.
Per a mi, per tant, conèixer el castellà no hauria de ser un deure, però sí evidentment una qualificació laboral, igual que conèixer l'anglès o el francès: per a tota feina de servei i atenció al públic, el coneixement del castellà serà important per millorar el teu currículum i millorar el teu sou.
Vinga, engeguem el debat!
16 d’abr. 2010
Llei de llengües (II)
Aquí teniu la primera proposta sobre la llengua de la funció pública:
La funció pública
1. La funció pública es desenvolupa normalment en català, llengua de l’Estat.
2. Els ciutadans de l’Estat es poden adreçar als funcionaris de l’Administració en català i en castellà. Els funcionaris els han de poder atendre correctament en totes dues llengües.
3. Els documents redactats en un català o castellà no s’han de traduir a l’altre idioma, atès que es considera que tots dos són comprensibles per l’Administració catalana.
4. En les proves d’accés a la funció pública s’ha de demostrar que el candidat a funcionari té coneixements de català i de castellà suficients per a desenvolupar la seva feina en tots els àmbits d’actuació.
5. L’Estat ha de vetllar pel coneixement correcte del català dels funcionaris que en depenguin. En aquest sentit, ha d’organitzar periòdicament cursos d’actualització de lèxic específic i d’aprofundiment en el coneixement de la llengua pròpia del país.
La funció pública
1. La funció pública es desenvolupa normalment en català, llengua de l’Estat.
2. Els ciutadans de l’Estat es poden adreçar als funcionaris de l’Administració en català i en castellà. Els funcionaris els han de poder atendre correctament en totes dues llengües.
3. Els documents redactats en un català o castellà no s’han de traduir a l’altre idioma, atès que es considera que tots dos són comprensibles per l’Administració catalana.
4. En les proves d’accés a la funció pública s’ha de demostrar que el candidat a funcionari té coneixements de català i de castellà suficients per a desenvolupar la seva feina en tots els àmbits d’actuació.
5. L’Estat ha de vetllar pel coneixement correcte del català dels funcionaris que en depenguin. En aquest sentit, ha d’organitzar periòdicament cursos d’actualització de lèxic específic i d’aprofundiment en el coneixement de la llengua pròpia del país.
15 d’abr. 2010
Proposta de llei de llengües (I)
Us proposo algunes seccions de la llei de llengües de l'Estat, amb la finalitat que hi feu tots els comentaris que vulgueu. Són només seccions: la llei total serà més llarga.
Les llengües de Catalunya
El català és la llengua pròpia de Catalunya, vehicle amb el qual s’ha expressat una literatura i una cultura de primer rang. Com a llengua nacional de Catalunya, és la que s’ha de fer servir normalment en tots els àmbits d’actuació de l’Estat.
El castellà és la llengua materna de molts catalans. L’Estat ha de tenir en consideració aquesta realitat, protegint i fomentant el coneixement i l’ús del castellà d’acord amb el que s’estableix en aquesta llei.
A Catalunya es parlen altres llengües, que l’Estat ha de respectar i, si escau, protegir en la mesura que siguin la llengua materna de sectors significatius de la societat.
Cap ciutadà de Catalunya no pot ser discriminat per raó de la seva llengua materna o habitual. El Consell de Garanties Lingüístiques previst en aquesta llei ha de vetllar per la igualtat dels ciutadans amb independència de la llengua amb què s’expressin preferentment.
L’ensenyament
Ensenyament infantil i primari
1. La llengua de l’ensenyament infantil i primari és el català.
2. A l’ensenyament primari també hi ha d’haver les assignatures de castellà i d’anglès, amb un mínim de tres hores a la setmana per a cadascuna.
3. S’han d’establir els mecanismes perquè cap nen no es vegi exclòs del grup per raó de la seva llengua materna.
Ensenyament secundari, formació professional i batxillerat (“ensenyament secundari”)
1. La llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català.
2. S’ha de garantir, al llarg de tot l’ensenyament secundari, la presència de l’assignatura de llengua castellana, amb les mateixes hores d’estudi que la catalana.
3. Igualment, s’ha de garantir l’estudi de la literatura castellana, amb les mateixes condicions horàries i d’exigència que la catalana. L’estudi d’aquestes literatures es pot fer en el marc d’una assignatura de literatura universal, en la qual les literatures catalana i castellana han de tenir una presència significativa.
4. La llengua anglesa s’ha d’estudiar al llarg de tot l’ensenyament secundari. Cap estudiant no pot obtenir el graduat d’educació secundària, el títol de formació professional o el de batxillerat sense tenir un nivell adequat d’anglès, segons el que determinaran els reglaments en cada cas.
5. S’ha de potenciar l’anglès com a llengua de transmissió de continguts, com també els intercanvis escolars, especialment amb països de parla anglesa. En els nivells més alts, s’ha de fomentar igualment el material didàctic editat exclusivament en anglès.
Ensenyament universitari
1. Els estudiants catalans han d’arribar a la universitat dominant el català, el castellà i l’anglès. En conseqüència, han de ser capaços d’entendre classes en aquestes tres llengües i de fer-les servir en les seves produccions orals i escrites.
2. La llengua de les universitats ha de ser, per defecte, la catalana. Tanmateix, els professors han de poder triar la llengua amb què impartiran les classes o seminaris.
3. Al final dels estudis universitaris es poden fer exàmens de català, castellà i anglès, per tal de verificar que efectivament els titulats tenen bons coneixements en aquestes tres llengües.
4. Pel que fa a la recerca, s’ha de potenciar especialment la recerca en anglès. Ni el català ni el castellà, però, no poden ser discriminats en aquest àmbit.
Mitjans de comunicació
Ràdio i televisió
1. Les ràdios i televisions públiques de l’Estat han d’emetre majoritàriament en català.
2. Les ràdios i televisions privades poden emetre en la llengua que vulguin, segons criteris de mercat. L’Estat pot subvencionar l’emissió de programes en la llengua que es consideri que s’ha de protegir.
3. S’ha de garantir que a Catalunya es puguin rebre gratuïtament les principals cadenes de televisió europees.
Premsa escrita
1. Els diaris i la premsa periòdica es poden publicar en l’idioma que es vulgui, segons criteris de mercat.
2. L’Estat pot subvencionar en cada cas publicacions que consideri d’interès i que estigui escrites en una llengua que en dificulti la difusió.
Internet
1. Les publicacions oficials de l’Estat, a Internet, s’han de fer en català. Es poden fer igualment versions castellanes d’aquestes pàgines.
2. Tota la resta de publicacions a la xarxa es poden fer en l’idioma que es vulgui.
3. Tant les pàgines en català com en castellà poden portar el domini .ct, atès que totes es fan a l’Estat de Catalunya.
Les llengües de Catalunya
El català és la llengua pròpia de Catalunya, vehicle amb el qual s’ha expressat una literatura i una cultura de primer rang. Com a llengua nacional de Catalunya, és la que s’ha de fer servir normalment en tots els àmbits d’actuació de l’Estat.
El castellà és la llengua materna de molts catalans. L’Estat ha de tenir en consideració aquesta realitat, protegint i fomentant el coneixement i l’ús del castellà d’acord amb el que s’estableix en aquesta llei.
A Catalunya es parlen altres llengües, que l’Estat ha de respectar i, si escau, protegir en la mesura que siguin la llengua materna de sectors significatius de la societat.
Cap ciutadà de Catalunya no pot ser discriminat per raó de la seva llengua materna o habitual. El Consell de Garanties Lingüístiques previst en aquesta llei ha de vetllar per la igualtat dels ciutadans amb independència de la llengua amb què s’expressin preferentment.
L’ensenyament
Ensenyament infantil i primari
1. La llengua de l’ensenyament infantil i primari és el català.
2. A l’ensenyament primari també hi ha d’haver les assignatures de castellà i d’anglès, amb un mínim de tres hores a la setmana per a cadascuna.
3. S’han d’establir els mecanismes perquè cap nen no es vegi exclòs del grup per raó de la seva llengua materna.
Ensenyament secundari, formació professional i batxillerat (“ensenyament secundari”)
1. La llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català.
2. S’ha de garantir, al llarg de tot l’ensenyament secundari, la presència de l’assignatura de llengua castellana, amb les mateixes hores d’estudi que la catalana.
3. Igualment, s’ha de garantir l’estudi de la literatura castellana, amb les mateixes condicions horàries i d’exigència que la catalana. L’estudi d’aquestes literatures es pot fer en el marc d’una assignatura de literatura universal, en la qual les literatures catalana i castellana han de tenir una presència significativa.
4. La llengua anglesa s’ha d’estudiar al llarg de tot l’ensenyament secundari. Cap estudiant no pot obtenir el graduat d’educació secundària, el títol de formació professional o el de batxillerat sense tenir un nivell adequat d’anglès, segons el que determinaran els reglaments en cada cas.
5. S’ha de potenciar l’anglès com a llengua de transmissió de continguts, com també els intercanvis escolars, especialment amb països de parla anglesa. En els nivells més alts, s’ha de fomentar igualment el material didàctic editat exclusivament en anglès.
Ensenyament universitari
1. Els estudiants catalans han d’arribar a la universitat dominant el català, el castellà i l’anglès. En conseqüència, han de ser capaços d’entendre classes en aquestes tres llengües i de fer-les servir en les seves produccions orals i escrites.
2. La llengua de les universitats ha de ser, per defecte, la catalana. Tanmateix, els professors han de poder triar la llengua amb què impartiran les classes o seminaris.
3. Al final dels estudis universitaris es poden fer exàmens de català, castellà i anglès, per tal de verificar que efectivament els titulats tenen bons coneixements en aquestes tres llengües.
4. Pel que fa a la recerca, s’ha de potenciar especialment la recerca en anglès. Ni el català ni el castellà, però, no poden ser discriminats en aquest àmbit.
Mitjans de comunicació
Ràdio i televisió
1. Les ràdios i televisions públiques de l’Estat han d’emetre majoritàriament en català.
2. Les ràdios i televisions privades poden emetre en la llengua que vulguin, segons criteris de mercat. L’Estat pot subvencionar l’emissió de programes en la llengua que es consideri que s’ha de protegir.
3. S’ha de garantir que a Catalunya es puguin rebre gratuïtament les principals cadenes de televisió europees.
Premsa escrita
1. Els diaris i la premsa periòdica es poden publicar en l’idioma que es vulgui, segons criteris de mercat.
2. L’Estat pot subvencionar en cada cas publicacions que consideri d’interès i que estigui escrites en una llengua que en dificulti la difusió.
Internet
1. Les publicacions oficials de l’Estat, a Internet, s’han de fer en català. Es poden fer igualment versions castellanes d’aquestes pàgines.
2. Tota la resta de publicacions a la xarxa es poden fer en l’idioma que es vulgui.
3. Tant les pàgines en català com en castellà poden portar el domini .ct, atès que totes es fan a l’Estat de Catalunya.
Qui o què impedeix la independència de Catalunya?
Molts dirien que és l'estat espanyol. D'altres dirien que són els nostres polítics, que tenen por i no lideren, o que estan venuts als poders espanyolistes.
Jo vull proposar que això potser era cert fa bastants anys, però avui ja és una altra cosa. Ara mateix, encara no podem declarar la independència de Catalunya perquè encara no tenim un projecte ben definit, una idea clara, de què serà l'estat català i de quins canvis ens portarà respecte la situació actual, que realment generi un consens àmpliament majoritari entre els ciutadans de Catalunya. El dia que haguem pogut construir aquest projecte, aquest dia tindrem la independència. Reagrupament és l'única força política que, de veritat, ha fet un primer pas per a construir aquest projecte: la primera proposta de Constitució catalana. Però encara queda molt camí per fer.
Hi ha molta gent a Catalunya que encara diuen que estan en contra la independència, un 40% segons les enquestes, però estic convençut que podem generar entre tots un projecte de com volem la Catalunya independent capaç de convèncer a molts més. N'hi ha molts d'entre aquest 40% que ho diuen perquè, a més de catalans, se senten també espanyols: els hem de convèncer que això està molt bé, i que no és motiu per no voler la independència, perquè les relacions amb Espanya milloraran i ells també hi viuran millor a Catalunya. I n'hi ha uns altres que diuen que no volen la independència, perquè tenen por que aquests que se senten espanyols no l'acceptaran mai i que això seria provocar una fractura social. Aquests també perdrien la por si som capaços d'explicar aquest projecte que serà d'ampli consens, si podem explicar que la fractura social la va provocar el franquisme i que l'autonomisme dins l'estat post-franquista la perpetua. Fins que el projecte no sigui absolutament clar i consensuat, la independència no arribarà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)